Albert Torres guanya la FJWT

Eren les 08:30 del matí. Tot just apareixien els primers raigs de sol entre les muntanyes i ja estava tot a punt per començar el primer esdeveniment de classe mundial a les muntanyes del nostre país. Per primer cop en la historia de l’esquí andorrà, el jove de 17 anys, Albert Torres, participaria en famós campionat Freeride Junior World Championship. Les temperatures a dalt del cim on començaria el descens oscil·laven cap als tres graus sota zero. El aire que bufava era bastant intens, la qual cosa provocava que la sensació tèrmica allà dalt encara fos pitjor. No obstant, això no va aconseguir intimidar als riders que estaven disposats a donar-ho tot per emportar-se el premi cap a casa.

Un cop van arribar tots els competidors al punt se sortida, van obrir les portes de cara al públic. Era increïble la quantitat d’aficionats que havia reunit la jove promesa andorrana. Més de 3000 persones van acudir a l’esdeveniment, sent 1600 el número total de aficionats que venien a animar a Torres. Per primer cop les pistes d’Arcalís batien el rècord de visitants en un dia de qualsevol estació d’esquí andorrana.

A les 09:00 va començar el primer descens. Els aficionats dels diferents competidors envoltaven la línia de meta i els seus crits de passió no es van fer esperar. Les banderes dels diferents països onejaven a l’aire amb força. Però si una bandera era la que destacava, aquella era la d’Andorra. La gran massa de gent que havia aconseguit moure l’esquiador andorrà superava qualsevol tipus d’expectativa. No obstant, els aficionats tindrien que esperar 7 torns per a veure la seva estrella baixar la muntanya.

Eren les 10:15 quan el 6é rider va finalitzar el seu descens. Fins llavors la millor marca la conservava l’esquiador austríac, Alex Nolen, amb una puntuació de 82 punts. Era una marca molt difícil de superar i tota la pressió estava sobre l’esquiador andorrà que ara iniciaría el seu descens.

L’Albert es va decantar per un ruta que encara ningun competidor havia realitzat, la qual cosa va sorprendre als jutges. Els aficionats es miraven els uns als altres preocupats per la estranya decisió que havia pres l’esquiador, però no perdien la fe en ell. Els primers salts que va executar van ser trucs simples que van ajudar a pujar la puntuació de l’andorrà. Però fins llavors no havia fet res impressionant. Tothom estava expectant cap a on el portaria la ruta que havia elegit pel descens.

Però tot d’una les coses es van ficar molt més tenses. Torres es dirigia a la part més complicada de la muntanya. Amb una pendent molt més accidentada i un gran nombre de roques, la estrella andorrana ho tindria molt més difícil acabar amb èxit la seva baixada. Els aficionats començaven a preguntar-se si aquella havia sigut un bona elecció. També hi havia qui va començar a preocupar-se per la seva vida, com era la seva família, degut a la dificultat extrema d’aquell tram. Tot i així l’Albert es va llençar decidit cap aquell tram que podia causar-li la pèrdua de la competició.

La velocitat del rider va començar a augmentar degut a la forta pendent en la que s’havia ficat. Esquivava totes les roques amb una agilitat sorprenent i fins i tot en algun petit salt hi havia inclòs algun truc seu (marca de la casa). De moment tot pintava perfecte per a l’esquiador. Però de sobte es van començar a sentir un crits provinents de l’afició. No sabia si eren crits d’alegria o de por. Les cares dels aficionats van començar a canviar mentre es portaven les mans al cap al veure cap a on es dirigia l’Albert. L’andorrà anava directe al salt més difícil de la muntanya, que mai ningú havia fet. 13,5 metres d’altura esperaven a l’esquiador més ambiciós del país a uns quants metres davants seu.

De sobte un silenci absolut va envoltar tota la muntanya. L’únic que s’escoltava era l’aire que bufava i el soroll que feien els esquís de l’Albert aproximant-se a una velocitat vertiginosa al salt. Les cares del públic estaven totalment terroritzades. Hi havien boques que casi tocaven la neu i ulls que sortien de les orbites. Ningú es creia el que estaven a punt de veure. La família de l’esquiador no volia ni mirar. I llavors el moment va arribar.

La estrella andorrana es va enlairar a una velocitat descomunal. Semblava que es parés el temps mentre estava a l’aire. La poca neu que se l’hi havia quedat pegada durant la baixada va sortir disparada cap enrere i el braços de l’esquiador es movien en petits cercles per estabilitzar-se. Va encongir les cames per esmorteir l’impacte que rebrien les seves cames al tocar terra i… Pam! Albert Torres va aconseguir planxar a la perfecció aquell salt que tothom creia impossible!

La afició andorrana va embogir. Van esclatar els crits d’alegria i el nom d’Albert ressonava per tota la muntanya. I quina va ser la seva sorpresa al arribar a la línia de meta i veure que, efectivament, havia superat la millor marca per diferencia. Torres havia aconseguit una puntuació de 94 punts, quedant en primer lloc de la competició i superant el record mundial que mantenia el rider escandinau, Axel Jensen, d’una puntuació de 91 punts que va aconseguir l’any passat a la Freeride Junior WorldTour dels Alps Suïssos. Andorra oficialment estava de festa. Aquella jove promesa havia conduit a aquell petit país al llibre dels Guiness World Records.