Baixa Fecunditat a Espanya

Espanya, amb un nivell de fecunditat al voltant de 1,3 fills per dona des de 2011, se situa entre els països amb una fecunditat més baixa, tant a Europa com en el context mundial. Tot i que la taxa de fecunditat va experimentar un modest ascens a principis d'aquest segle, que es va veure truncat amb l'arribada de la crisi econòmica, ja porta tres dècades per sota de 1,5 fills per dona. Si observem la descendència final de les dones que han completat la seva etapa reproductiva, constatem que el descens de la fecunditat ha estat també molt pronunciat des d'una perspectiva generacional. Mentre que les dones que van néixer el 1935 van tenir una mitjana de 2,7 fills al llarg de la seva vida, les nascudes el 1970 han tingut 1,5 fills. El 24% d'aquestes dones ha tingut un sol fill i gairebé una de cada quatre no ha tingut fills.

Si bé l'envelliment de la població és inevitable i irreversible en les societats avançades, la persistència d'una molt baixa fecunditat accelera aquest procés en la població espanyola -cada vegada més longeva-, i suposa un repte important per al nostre Estat de benestar, estructurat sobre la base de la solidaritat intergeneracional. Així mateix, ens revela un dèficit de benestar individual i col·lectiu. Espanya es troba entre els països que registren una major distància entre la mitjana de fills que es tenen (1,3) i la mitjana de fills que es desitgen (2,1). Aquesta bretxa apunta a l'existència d'una sèrie de barreres en la societat que frustren les aspiracions reproductives de moltes persones. Les dades d'enquesta revelen que el 93% dels individus entre 25-34 anys considera que la principal raó per la qual es tenen pocs fills a Espanya és la manca de mitjans econòmics.

El descens de la fecunditat guarda una estreta relació amb el retard progressiu de l'naixement del primer fill. En el període 1980-2017, l'edat mitjana a l'hora de tenir el primer fill ha augmentat de 25 a 30,9 anys entre les dones i de 30,1 a 34,2 anys entre els homes. L'edat en què es concentren més naixements se situa entre els 32-34 anys i els naixements entre les dones de 35 o més anys representen el 30% de l'total (47% en el cas dels homes). La proporció de primers naixements de les mares "tardanes" (40 +) ha passat de 0,9% el 1996 a 6,6% el 2016 (17% en el cas dels homes). Un tret distintiu de la tardana maternitat a Espanya és que s'ha generalitzat a tots els estrats socials, no només a les dones amb un major nivell educatiu i un major potencial d'ingressos.

El retard reproductiu té importants conseqüències. En primer lloc, la postergació de les decisions reproductives per sobre de certes edats comporta un risc d'infecunditat biològica. El 8,6% dels nens nascuts a Espanya ho fan ja amb ajuda de tècniques de reproducció assistida. No obstant això, aquestes tècniques tenen les seves limitacions i les seves probabilitats d'èxit també disminueixen amb l'edat.

En segon lloc, l'ajornament de les decisions reproductives pot desembocar en la decisió conscient i voluntària de seguir duent a terme un projecte vital sense fills. Amb tot, s'estima que les dones espanyoles que decideixen de forma conscient, meditada i definitiva no tenir cap fill no supera el 5%.

En tercer lloc, disminueix el nombre total de fills dels individus que sí que en tenen, ja que es redueix el temps disponible per a tenir segons o tercers fills. De fet, la baixa fecunditat espanyola està molt associada a la difícil transició a el segon fill. Això contrasta amb el que succeeix en països com França, Holanda o Suècia, que presenten edats similars d'entrada a la maternitat -entorn als 30 anys- i, però, compensen aquest retard amb una progressió més ràpida a naixements d'ordre superior. 

El descens de la fecunditat guarda una estreta relació amb el retard progressiu de l'naixement del primer fill. En el període 1980-2017, l'edat mitjana a l'hora de tenir el primer fill ha augmentat de 25 a 30,9 anys entre les dones i de 30,1 a 34,2 anys entre els homes. L'edat en què es concentren més naixements se situa entre els 32-34 anys i els naixements entre les dones de 35 o més anys representen el 30% de l'total (47% en el cas dels homes). La proporció de primers naixements de les mares "tardanes" (40 +) ha passat de 0,9% el 1996 a 6,6% el 2016 (17% en el cas dels homes). Un tret distintiu de la tardana maternitat a Espanya és que s'ha generalitzat a tots els estrats socials, no només a les dones amb un major nivell educatiu i un major potencial d'ingressos.

El retard reproductiu té importants conseqüències. En primer lloc, la postergació de les decisions reproductives per sobre de certes edats comporta un risc d'infecunditat biològica. El 8,6% dels nens nascuts a Espanya ho fan ja amb ajuda de tècniques de reproducció assistida. No obstant això, aquestes tècniques tenen les seves limitacions i les seves probabilitats d'èxit també disminueixen amb l'edat.

En segon lloc, l'ajornament de les decisions reproductives pot desembocar en la decisió conscient i voluntària de seguir duent a terme un projecte vital sense fills. Amb tot, s'estima que les dones espanyoles que decideixen de forma conscient, meditada i definitiva no tenir cap fill no supera el 5%.

l'expansió educativa i el "sorpasso" educatiu femení. Menys de el 5% de les dones nascudes a finals dels anys trenta van tenir accés a l'educació universitària. Avui en dia, el percentatge de dones de 30-34 anys amb estudis superiors és de 46,6%, superant als homes en més de 13 punts percentuals. D'una banda, la ràpida expansió de l'educació universitària entre les dones ha elevat el cost d'oportunitat de les interrupcions en la carrera professional derivades de la maternitat. De l'altra, ha dificultat la formació de parella, modificant les pautes tradicionals de homogàmia educativa.

No hi ha cap indici que la molt baixa fecunditat espanyola s'hagi d'interpretar com un rebuig a la maternitat i la paternitat o una menor valoració de la infància. De fet, la criança dels fills mai ha implicat tanta inversió en temps, diners i afecte. Per augmentar la fecunditat, és essencial reconèixer que els nens no només són un bé per als pares sinó també per a la societat, i per tant cal abordar la seva cura i benestar com una responsabilitat col·lectiva. Tot i que la decisió de tenir fills es pren a nivell individual o de parella, les polítiques socials poden i han de facilitar que les persones puguin fer realitat les seves preferències reproductives, redistribuir els costos de tenir i criar fills, i minimitzar la inseguretat econòmica de les famílies amb fills. Una societat avançada que pensi en el seu futur i sostenibilitat hauria de considerar els recursos mobilitzats per a aquest fi no com una despesa, sinó com una inversió de futur, el nostre i el dels nostres fills.

El llibre "Els drets de conciliació de la vida personal i laboral" es descriu segons la Llei Orgànica 3/2007 per a la igualtat efectiva de dones i homes, cap. II, art. 44, com: El ple reconeixement de la igualtat formal davant la llei, tot i haver comportat, sens dubte, un pas decisiu, ha resultat insuficient. La violència de gènere, la discriminació salarial, la discriminació en les pensions de viduïtat, el fet que hi hagi més desocupació femenina, l’encara escassa presència de les dones en llocs de responsabilitat política, social, cultural i econòmica, o els problemes de conciliació entre la vida personal, laboral i familiar, demostren que la igualtat plena, efectiva, entre dones i homes, la "perfecta igualtat que no admet poder ni privilegi per a uns ni incapacitat per a altres", en paraules escrites per John Stuart Mill fa gairebé 140 anys, avui encara és una tasca pendent que necessita nous instruments jurídics. És necessària, efectivament, una acció normativa dirigida a combatre totes les manifestacions encara subsistents de discriminació, directa o indirecta, per raó de sexe, i a promoure la igualtat real entre dones i homes, amb remoció dels obstacles i estereotips socials que impedeixen assolir-la. Aquesta exigència deriva del nostre ordenament constitucional i integra un dret genuí de les dones, però alhora és un element d’enriquiment de la mateixa societat espanyola, que ha de contribuir al desenvolupament econòmic i a l’augment de l’ocupació. Així mateix, es preveu una especial consideració amb els casos de doble discriminació i les singulars dificultats en què es 15 troben les dones que presenten especial vulnerabilitat, com són les que pertanyen a minories, les dones migrants i les dones amb discapacitat.

Conclusió, actualment a Espanya la taxa de fecunditat ha anat disminuint força ràpidament. I actualment, amb la situació de pandèmia vigent a nivell global, sembla que moltes families ja no s'animen a criar un fill amb totes les complicacions i despeses que suposa ja de per si portar al món una criatura, sumades a les complicacions de trobar feina i altres problemes econòmics secundaris d'aquesta gran crisi. Per tant, algunes de les poques solucions que es poden intentar seria per suposadament, otorgar ajudes i ampliar els lloc de treball per reduir la taxa d'atur. Naturalment és més complicat fer-ho que dir-ho, però és la única manera de convencer a les mares joves de tenir un o més fills tot i la situació actual. Personalment, veient la greu actualitat que estem vivint, ni amb totes les ajudes tindria més d'un filla, però sempre ajuda a que algunes altres dones s'ho repensin.